I. La “redescuberta”
La troballa arqueològica, de més de 8.000 m², va generar un intens debat públic. Finalment, el projecte original de biblioteca estatal es va abandonar i el mercat es va convertir en El Born Centre de Cultura i Memòria—un espai important per a la construcció d’una narrativa nacional i un potent símbol per l’independentisme català.
Entre les restes arqueològiques que han quedat visibles, destaca el canal medieval Rec Comtal. Als panells explicatius del centre s’hi llegeix que el Rec va ser la columna vertebral de tot un conjunt d’activitats econòmiques, organitzades segons el seu impacte en l’aigua: l’agricultura i els molins més amunt, i les activitats “brutes” com els tallers tèxtils i de pell, els escorxadors i els cordoners en aquesta part, pròxima ja a la desembocadura. De fet, la funció secundària del Rec com a clavegueram és evident al Mercat del Born, on es veuen els conductes de sortida d’aigua de les cases orientats cap al canal.
El tractament arqueològic del Rec al Mercat del Born va marcar la seva reinscripció com a patrimoni històric i com a part de la història oficial de la ciutat. Des de llavors, s’han localitzat i excavat altres trams, s’han publicat nombrosos estudis, i s’han comissionat diverses exposicions sobre el Rec. Poc a poc, el canal ha esdevingut part de la imatge i la política barcelonina.
II. Ressorgiments
També hi ha d’altres rastres. L’Hotel Rec, per exemple, va ser construït entre 2014 i 2018 sobre les restes del canal, en un solar que inicialment havia de ser per habitatge social. El projecte va generar una forta oposició, unint veïnes que lluitaven contra la saturació turística amb activistes patrimonials que defensaven el Rec. Però l’hotel es va acabar construint, i les traces del canal van quedar reduïdes al nom de l’hotel i una menció a la seva web.
Al costat de l’hotel, però, a l’hort comunitari Benet Corner, hi ha cartells recordant la història del lloc, des del pas del Rec Comtal per allà fins al present. El contrast entre l’hotel i l’hort—entre allò formal i allò informal, entre l’oblit i el record—és ben evident.
A mesura que entrem a l’Eixample, la traça del Rec Comtal es fa cada cop més difícil de trobar. El canal va quedar soterrat progressivament amb la construcció de la nova trama urbana a partir de la dècada de 1860. Tot i això, alguns trams han ressorgit de manera inesperada. El 1989, per exemple, durant la renovació de la xarxa de clavegueram al Passeig de Sant Joan, es va descobrir un fragment, i es va integrar com a passadís d’accés a l’estació de metro de l’Arc de Triomf.
Una altra forma de ressorgiment va tenir lloc al carrer Ausiàs Marc, al barri de Fort Pienc. Entre 2014 i 2018, un grup d’activistes va ocupar una sucursal bancària que havia tancat i la van reconvertir en l’Ateneu Popular El Rec. L’espai acollia una biblioteca i varis col·lectius feministes i anticapitalistes, i fins i tot feien servir el terme “RECsistència”. Avui, però, costa imaginar aquella connexió entre la infraestructura hídrica i l’activisme d’inspiració àcrata: després del desallotjament, una escola de dansa va ocupar el local i es va esborrar tot rastre d’aquella història.
Per seguir el traçat del Rec per l’Eixample cal recórrer a mapes i fotografies històriques. Al Fort Pienc, per exemple, el canal va ser desviat amb motiu de la construcció de la plaça de toros La Monumental. Una imatge de 1917 mostra una multitud celebrant la inauguració del nou tram, i una altra mostra dones rentant la roba al canal amb la plaça gairebé acabada al fons.
Unes illes de cases més al nord, a Glòries, es va trobar, durant la gran transformació que va començar el 2007, un tram de 400 metres del Rec. La descoberta va generar un gran interès professional i es va modificar el projecte del nou Parc de les Glòries, que ara inclou una reconstrucció del canal (amb aigua segons algunes imatges). De moment, però, al 2025, aquesta part continua sent un gran espai en obres, sense cap senyal visible del Rec ni de la seva reconstrucció.
III. Memòria i patrimoni
Al barri del Clot, una antiga vila medieval que va prosperar gràcies als camps i als molins alimentats pel Rec, el traçat del canal ressona al nom carrer Sèquia Comtal. Historiadors locals també han localitzat el llit històric del Rec, amb els arbres originals, al petit carrer Meridional, i van començar una campanya veïnal per a convertir l’indret en un jardí públic i un espai de memòria. Aquest cas senyala una altra forma de política patrimonial no oficial: la feina de tallers d’història comunitària, arxius veïnals, blogs amateurs i activitats d’aficionats a la memòria oral que difonen coneixement i reivindicacions sobre el Rec. No hem d’oblidar que aquest tram del Rec va romandre accessible fins als anys 1950 i per tant encara forma part del record viscut de moltes persones.
A més a més, el Clot va ser escenari d’un moment clau de la història hídrica de la ciutat. El 1701, l’Ajuntament de Barcelona va negociar amb el Batlle General de Catalunya, propietari del Rec en aquell moment, la construcció d’una bifurcació (“la fibla del Clot”) per portar aigua potable a la font de Canaletes, a La Rambla. La bifurcació va funcionar fins al 1826, i constitueix el primer intent d’incorporar el Rec a la xarxa pública municipal—connectant, de pas, l’aigua consumida a la ciutat amb els seus usos agraris i industrials més amunt.
Més al nord, les traces del Rec es fragmenten: una petita placa a l’Avinguda Sagrera, prop del carrer Mallorca, o la torre de l’aigua del carrer Gran de la Sagrera, construïda en 1849 per a abastir amb aigua del Rec a les industries locals. En arribar a les obres de la nova estació de la Sagrera, es torna difícil imaginar com el Rec va dominar en algun moment el paisatge de la zona, actuant de frontera entre camps de cultiu i les viles medievals.
En un d’aquests antics pobles, Sant Andreu (avui un barri i un districte de Barcelona), trobem el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, molt actiu en la defensa del Rec. El 2015 van iniciar una campanya per crear un Centre d’Interpretació del Rec Comtal al barri. El projecte va ser un element central a l’exposició “Passat, present i futur del Rec Comtal” (2018), el primer intent de construir un relat patrimonial sobre el Rec des de una perspectiva comunitària.
La memòria oral hi va jugar un paper clau, connectant records d’un passat no tan llunyà —quan el Rec encara estructurava la vida productiva i quotidiana del barri—amb demandes veïnals actuals, on el canal esdevé catalitzador per a la millora de l’espai públic. Dit d’una altra manera, el Rec canalitzava tant certa nostàlgia del passat com incipients visions de futur.
A prop del lloc proposat per al Centre d’Interpretació, en un discret solar davant d’un depòsit ferroviari, es va descobrir a principis dels 1990 un tram del Rec amb un pont i les restes d’un gran molí actiu entre els segles XI i XIX. Una cata arqueològica posterior (2004) va revelar que també hi havia fragments de l’aqüeducte romà a la zona. Això va portar l’Ajuntament a encarregar a Carles Enrich Studio el disseny d’un gran Parc Arqueològic de 20 hectàrees, finalment presentat el 2015.
El projecte proposava posar en valor les restes arqueològiques, recuperar la vegetació local i introduir horts urbans. Es va convertir en una mena de pilot del Pla Director del Rec Comtal, encarregat al mateix despatx l’any següent. El pla concep el Rec com un nou corredor verd que connecta diversos barris, amb 33 intervencions singulars: espais de lleure, horts comunitaris, camins per a vianants i ciclistes, vegetació de ribera i restes arqueològiques restaurades. En alguns trams, l’aigua tornaria a circular a cel obert; en altres, el traçat s’evocaria amb un paviment diferent. El Rec es convertiria així en una nova riera urbana, com si ell mateix fos capaç de canalitzar futurs verds i ciutadania sostenible.
Al solar, però, les males herbes i les parets en ruïnes del molí recorden que, una dècada després de la seva presentació, les obres del Parc Arqueològic encara no han començat. Pel que fa al Pla Director, va ser aprovat el 2023, just abans del canvi de govern municipal. L’actual consistori no ha esclarit si donarà prioritat al projecte.
IV. Records i reivindicacions
El següent barri si seguim cap al nord, Trinitat Vella, està envoltat per autopistes, incloent el famós Nus de la Trinitat. L’únic accés a peu venint de Sant Andreu és un pas subterrani al Passeig de Torras i Bages. Del altre costat, on avui hi ha l’estació de metro de Trinitat Vella, hi havia, fins als 1970, el Rec Comtal i un canyissar conegut com La Boca del Lobo.
L’ Associació per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Trinitat Vella ha sigut un actor clau en la circulació i politització de la memòria del Rec, mitjançant la seva recerca i tasca d’arxiu, la col·laboració en projectes com a Memoria Visual de Trinitat Vella i l’organització de xerrades i visites guiades. Aquestes últimes son veritables moments de producció de memòria col·lectiva; es fan circular fotografies, records i històries increïbles, com els salts des de la Roca Foradada. En un d’aquests itineraris, Amador, el nostre guia, ens va ensenyar una foto en blanc i negre d’uns nens en banyador i va dir: “Jo vaig aprendre a nedar aquí al canal”. “El meu pare també!”, va afegir una participant.
Les infraestructures viàries construïdes als anys 1960 i 1990 van fer desaparèixer el Rec a la “Trini”, però el canal encara conserva la seva vitalitat en forma de memòria encarnada. Les visites guiades busquen precisament fer públics els records privats i fins i tot donar-els-hi forma de reivindicació patrimonial. Assenyalant un tros de gespa al Camí Barcino, Amador va dir-nos: “El Rec està soterrat aquí; volem que es faci una recreació amb aigua i vegetació de ribera, pel mateix traçat, i un parc arqueològic a Can Ollé, que era una Masia medieval vinculada al Rec Comtal.”.
Aquesta demanda forma part d’un Manifest impulsat per la Taula Comunitària del Rec Comtal, una plataforma d’entitats locals que lluiten per la “dignificació” del Rec. Per a elles, el canal és un dispositiu polític i afectiu que connecta diverses qüestions urbanes: la seva restauració serviria per abordar demandes històriques com el soterrament de les vies de tren, la millora de l’espai públic, i el suport a la memòria històrica del barri. Aquestes reivindicacions reflecteixen una trajectòria urbana compartida entre les perifèries de Barcelona: zones urbanitzades fora del Pla Cerdà, majoritàriament per migrants del sud d’Espanya durant la segona meitat del segle XX, en condicions de precarietat infraestructural i informalitat.
A la Trinitat Vella trobem també un important edifici per la història del Rec: la Casa de l’Aigua. Construïda entre 1915 i 1919 per l’Ajuntament de Barcelona, d’estil modernista i envoltada de murs de pedra, quan va ser contruïda semblava una gran fortalesa als afores de la ciutat. Avui, però, ha quedat minvada i per dotze carrils d’autopista que creuen a tocar-hi. Tot i això, va ser restaurada als anys 2010 i forma part del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). També s’empra com equipament de proximitat per a trobades comunitàries.
Els materials produïts pel MUHBA expliquen que la Casa de l’Aigua formava part d’un projecte per modernitzar la xarxa pública d’aigua després de l’epidèmia de tifus de 1914, que va causar més de 2.000 morts. Les instal·lacions havien de tractar l’aigua, bombar-la a dos dipòsits situats a la muntanya, i des d’allí distribuir-la mitjançant un túnel/aqüeducte a la resta de la ciutat. Tot i la seva ambició, el projecte només es va executar parcialment per falta de recursos, de suport polític – així com la pressió de la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), l’empresa privada que dominava el sector des de 1896 (i que actualment controla el 70% d’Aigües de Barcelona, l’empresa público-privada que gestiona el cicle de l’aigua a l’àrea metropolitana).
V. Valors d’ús
Just al nord de la Casa de l’Aigua, les autopistes que envolten Trinitat Vella convergeixen en una estructura colossal de 20 carrils. Per seguir el traçat del Rec a peu, cal agafar un estret camí de terra, caminar pel voral d’una carretera, creuar dos túnels i arribar a una benzinera. Ara som a Vallbona, el barri més septentrional de Barcelona. I darrere d’un senyal de trànsit, amagat entre matolls, trobem un altre camí de terra que ens porta, inesperadament, al Rec.
Aquí el Rec és una infraestructura hidràulica activa, amb un cabal sorprenent fins i tot en plena sequera. El Rec discorre en paral·lel a les autopistes, a un nivell inferior, envoltat de petits horts autoconstruïts i gestionats majoritàriament per homes d’edat avançada. La inventiva infraestructural és abundant: es fan servir materials recuperats de tota mena, l’aigua es captura amb fontaneria DIY, s'accedeix als horts mitjançant ponts retràctils... És un lloc clarament autoregulat. De fet, tot i que els horts son tècnicament ocupacions, hi ha contractes de compravenda que es negocien verbalment.
Aquest tram d’uns 300 metres ens porta a La Ponderosa, l’últim gran terreny agrícola que queda a Barcelona. Amb sis hectàrees encaixades entre autopistes i vies de tren, és, sense cap mena de dubte, un espai singular. S’hi cultiven fruites i verdures de temporada com ara tomàquets, pebrots, pastanagues, enciam, patates, cebes o bledes. Tot regat “a manta” amb l’aigua del Rec. Entre 1951 i 2018 La Ponderosa va a estar gestionada per José Ortuño, migrant de Murcia. Després de la seva mort, part dels treballadors i la seva família van continuar el projecte.
El terreny, però, és propietat de Renta Corporación i de Adif, qui a finals dels 2000 van impulsar un pla de requalificació per a la construcció d’una “vila ecològica” que hagués sigut la fi de La Ponderosa. Finalment, el pla va ser abandonat, i el 2023 l’Ajuntament de Barcelona va iniciar la tramitació d’un nou projecte, AgroVallbona, que manté l’ús agrícola, introdueix habitatge i proposa soterrar les vies del tren. Aquest pla sembla respondre a algunes de les demandes més recurrents per part del veïnat. No obstant això, les organitzacions locals són cautes – saben molt bé que els plans urbanístics poden canviar, o abandonar-se.
El Rec es fica sota terra més enllà de La Ponderosa, passant un pont de formigó, i reapareix darrere d’unes cases autoconstruïdes, sota el Pont de la Vaca, un pont de pedra del segle XVIII. Després d’un altre tram subterrani, emergeix de nou a la Plaça Primer de Maig, el primer tram del Rec restaurat per l’Ajuntament de Barcelona, als anys 1980, gràcies a la pressió veïnal. Fotografies històriques de nens i nenes banyant-se conviuen aquí amb cartells que prohibeixen el bany. Mentrestant, grups d’ànecs i una vegetació exuberant donen al lloc un aire d’oasi, especialment a l’estiu.
Un pas pavimentat, paral·lel a les vies, connecta la Plaça amb Can Sant Joan, ja al municipi de Montcada. Aquest tram va ser restaurat el 2015 després d’una campanya veïnal per “dignificar” el Rec, que havia esdevingut un lloc gairebé impracticable. Ara és un passeig tranquil, amb aigua neta i abundant biodiversitat. Fa dècades, els veïns i veïnes de Can Sant Joan anomenaven al canal “el riu”; ara, molta gent parla també de “la platgeta”. Allí on les dones feien la bugada, avui la canalla juga amb l’aigua, es fan baptismes evangèlics i fins i tot es pesca. Tot i estar prohibits, aquests usos persisteixen; són, de fet, una part clau de la vida social del canal. És més: podria dir-se que son part del patrimoni “viu” del Rec Comtal, un patrimoni col·lectiu, basat en una relació sensorial amb l’aigua, i en flux permanent.
Tal és certament la idea que apareix en Memòries de l’aigua (2024), un projecte d’art participatiu de Transductores que recull els usos històrics del Rec, diverses pràctiques i formes de relació amb l’aigua del canal, així com records i anècdotes de la vida al costat del Rec.
VI. La fi i el principi
En creuar la frontera municipal cap a Montcada i entrar a Can San Joan, el Rec torna a soterrar-se. Hi ha, però, diferents rastres: els noms d’alguns carrers (Reixagó, Molí), una inscripció en una tapa de clavegueram, i sobretot un gran mural de 40 metres de llarg amb versions pintades de fotografies històriques del Rec. El mural celebra una versió popular del mateix: un “riu” urbà integrat en la vida quotidiana d’un barri obrer i perifèric, que es va desenvolupar informalment, ocupant el triangle que dibuixen el turó, el riu Besòs i les vies del tren, impulsat per la presència de grans empreses com la cimentera Asland/Lafarge i Renfe.
Un pas subterrani connecta el barri amb el Parc de les Aigües, on trobem dues infraestructures vinculades al Rec: la Casa de les Aigües i Pous de Montcada, construïda en 1879, i la Casa de la Mina o Reixagó, de l’any 1778 i ampliada al 1868. En tots dos casos, es tracta de projectes dissenyats per a augmentar el cabal del Rec en moments de crisi d’abastiment d’aigua. El canal era ja obsolet. Havia estat concebut per proporcionar energia hidràulica als molins suburbans i, més endavant, adaptat per regar els extensos horts que envoltaven la ciutat. Havia sostingut l’economia agrària i preindustrial de l’edat mitjana: molins de paper, molins de cotó, camps de cànem, fabricants de mantes, adobers, cordoners... Però la demanda d’aigua havia anant creixent i canviant fins superar la capacitat del Rec. Aquestes dues infraestructures al Parc de les Aigües van prolongar la vida útil del canal, però no van lograr competir en el nou mercat de l’aigua dominat per la SGAB.
Arribem, així, al principi i la fi del Rec Comtal: amagat sota un pont, encaixonat entre vies de tren, un plàcid cabal d’aigua surt d’un arc semicircular, provinent de la Mina de Montcada. Potser costa relacionar el paper central del Rec en la història hídrica de Barcelona amb el suau cabal que aquí emergeix, i que queda completament eclipsat per l’escala de les infraestructures que el rodegen: vies de tren, ponts, autopistes, la cimentera... Tot i així, és exactament el que han intentat fer persistentment els col·lectius i entitats esmentats al llarg d’aquest itinerari: reintroduir el Rec en la història de Barcelona i—potser més important encara—forçar la seva presència en el futur de la ciutat.
Referències recomanades:
- Guàrdia, Manuel. 2011. La Revolució de l’aigua a Barcelona: De La Ciutat Preindustrial a La Metròpoli Moderna, 1867-1967. Barcelona: MUHBA; Ajuntament de Barcelona.
-
March, Enric H. 2016. El Rec Comtal: 1000 anys d’història. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Viena Edicions.
-
Marrero-Guillamón, Isaac, Iván Ramírez-Osorio y Roger Sansi. 2025. «Barcelona’s Rec Comtal: the multiple lives of a millenary water infrastructure». CIDADES, Comunidades e Territórios, nº 50, 51-66. https://doi.org/10.15847/cct.40804
-
Martín Pascual, Manel. 1999. El Rec comtal (1822-1879): la lluita pel control de l’aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau.
- Sansi, Roger. 2018. «Rec Comtal: Infraestructures i Imaginari de l’aigua a Barcelona». Revista d’etnologia de Catalunya, no. 43, 235–46.