V. Valors d’ús
Just al nord de la Casa de l’Aigua, les autopistes que envolten Trinitat Vella convergeixen en una estructura colossal de 20 carrils. Per seguir el traçat del Rec a peu, cal agafar un estret camí de terra, caminar pel voral d’una carretera, creuar dos túnels i arribar a una benzinera. Ara som a Vallbona, el barri més septentrional de Barcelona. I darrere d’un senyal de trànsit, amagat entre matolls, trobem un altre camí de terra que ens porta, inesperadament, al Rec.
Aquí el Rec és una infraestructura hidràulica activa, amb un cabal sorprenent fins i tot en plena sequera. El Rec discorre en paral·lel a les autopistes, a un nivell inferior, envoltat de petits horts autoconstruïts i gestionats majoritàriament per homes d’edat avançada. La inventiva infraestructural és abundant: es fan servir materials recuperats de tota mena, l’aigua es captura amb fontaneria DIY, s'accedeix als horts mitjançant ponts retràctils... És un lloc clarament autoregulat. De fet, tot i que els horts son tècnicament ocupacions, hi ha contractes de compravenda que es negocien verbalment.
Aquest tram d’uns 300 metres ens porta a La Ponderosa, l’últim gran terreny agrícola que queda a Barcelona. Amb sis hectàrees encaixades entre autopistes i vies de tren, és, sense cap mena de dubte, un espai singular. S’hi cultiven fruites i verdures de temporada com ara tomàquets, pebrots, pastanagues, enciam, patates, cebes o bledes. Tot regat “a manta” amb l’aigua del Rec. Entre 1951 i 2018 La Ponderosa va a estar gestionada per José Ortuño, migrant de Murcia. Després de la seva mort, part dels treballadors i la seva família van continuar el projecte.
El terreny, però, és propietat de Renta Corporación i de Adif, qui a finals dels 2000 van impulsar un pla de requalificació per a la construcció d’una “vila ecològica” que hagués sigut la fi de La Ponderosa. Finalment, el pla va ser abandonat, i el 2023 l’Ajuntament de Barcelona va iniciar la tramitació d’un nou projecte, AgroVallbona, que manté l’ús agrícola, introdueix habitatge i proposa soterrar les vies del tren. Aquest pla sembla respondre a algunes de les demandes més recurrents per part del veïnat. No obstant això, les organitzacions locals són cautes – saben molt bé que els plans urbanístics poden canviar, o abandonar-se.
El Rec es fica sota terra més enllà de La Ponderosa, passant un pont de formigó, i reapareix darrere d’unes cases autoconstruïdes, sota el Pont de la Vaca, un pont de pedra del segle XVIII. Després d’un altre tram subterrani, emergeix de nou a la Plaça Primer de Maig, el primer tram del Rec restaurat per l’Ajuntament de Barcelona, als anys 1980, gràcies a la pressió veïnal. Fotografies històriques de nens i nenes banyant-se conviuen aquí amb cartells que prohibeixen el bany. Mentrestant, grups d’ànecs i una vegetació exuberant donen al lloc un aire d’oasi, especialment a l’estiu.
Un pas pavimentat, paral·lel a les vies, connecta la Plaça amb Can Sant Joan, ja al municipi de Montcada. Aquest tram va ser restaurat el 2015 després d’una campanya veïnal per “dignificar” el Rec, que havia esdevingut un lloc gairebé impracticable. Ara és un passeig tranquil, amb aigua neta i abundant biodiversitat. Fa dècades, els veïns i veïnes de Can Sant Joan anomenaven al canal “el riu”; ara, molta gent parla també de “la platgeta”. Allí on les dones feien la bugada, avui la canalla juga amb l’aigua, es fan baptismes evangèlics i fins i tot es pesca. Tot i estar prohibits, aquests usos persisteixen; són, de fet, una part clau de la vida social del canal. És més: podria dir-se que son part del patrimoni “viu” del Rec Comtal, un patrimoni col·lectiu, basat en una relació sensorial amb l’aigua, i en flux permanent.
Tal és certament la idea que apareix en Memòries de l’aigua (2024), un projecte d’art participatiu de Transductores que recull els usos històrics del Rec, diverses pràctiques i formes de relació amb l’aigua del canal, així com records i anècdotes de la vida al costat del Rec.