IV. Records i reivindicacions
El següent barri si seguim cap al nord, Trinitat Vella, està envoltat per autopistes, incloent el famós Nus de la Trinitat. L’únic accés a peu venint de Sant Andreu és un pas subterrani al Passeig de Torras i Bages. Del altre costat, on avui hi ha l’estació de metro de Trinitat Vella, hi havia, fins als 1970, el Rec Comtal i un canyissar conegut com La Boca del Lobo.
L’ Associació per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Trinitat Vella ha sigut un actor clau en la circulació i politització de la memòria del Rec, mitjançant la seva recerca i tasca d’arxiu, la col·laboració en projectes com a Memoria Visual de Trinitat Vella i l’organització de xerrades i visites guiades. Aquestes últimes son veritables moments de producció de memòria col·lectiva; es fan circular fotografies, records i històries increïbles, com els salts des de la Roca Foradada. En un d’aquests itineraris, Amador, el nostre guia, ens va ensenyar una foto en blanc i negre d’uns nens en banyador i va dir: “Jo vaig aprendre a nedar aquí al canal”. “El meu pare també!”, va afegir una participant.
Les infraestructures viàries construïdes als anys 1960 i 1990 van fer desaparèixer el Rec a la “Trini”, però el canal encara conserva la seva vitalitat en forma de memòria encarnada. Les visites guiades busquen precisament fer públics els records privats i fins i tot donar-els-hi forma de reivindicació patrimonial. Assenyalant un tros de gespa al Camí Barcino, Amador va dir-nos: “El Rec està soterrat aquí; volem que es faci una recreació amb aigua i vegetació de ribera, pel mateix traçat, i un parc arqueològic a Can Ollé, que era una Masia medieval vinculada al Rec Comtal.”.
Aquesta demanda forma part d’un Manifest impulsat per la Taula Comunitària del Rec Comtal, una plataforma d’entitats locals que lluiten per la “dignificació” del Rec. Per a elles, el canal és un dispositiu polític i afectiu que connecta diverses qüestions urbanes: la seva restauració serviria per abordar demandes històriques com el soterrament de les vies de tren, la millora de l’espai públic, i el suport a la memòria històrica del barri. Aquestes reivindicacions reflecteixen una trajectòria urbana compartida entre les perifèries de Barcelona: zones urbanitzades fora del Pla Cerdà, majoritàriament per migrants del sud d’Espanya durant la segona meitat del segle XX, en condicions de precarietat infraestructural i informalitat.
A la Trinitat Vella trobem també un important edifici per la història del Rec: la Casa de l’Aigua. Construïda entre 1915 i 1919 per l’Ajuntament de Barcelona, d’estil modernista i envoltada de murs de pedra, quan va ser contruïda semblava una gran fortalesa als afores de la ciutat. Avui, però, ha quedat minvada i per dotze carrils d’autopista que creuen a tocar-hi. Tot i això, va ser restaurada als anys 2010 i forma part del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). També s’empra com equipament de proximitat per a trobades comunitàries.
Els materials produïts pel MUHBA expliquen que la Casa de l’Aigua formava part d’un projecte per modernitzar la xarxa pública d’aigua després de l’epidèmia de tifus de 1914, que va causar més de 2.000 morts. Les instal·lacions havien de tractar l’aigua, bombar-la a dos dipòsits situats a la muntanya, i des d’allí distribuir-la mitjançant un túnel/aqüeducte a la resta de la ciutat. Tot i la seva ambició, el projecte només es va executar parcialment per falta de recursos, de suport polític – així com la pressió de la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), l’empresa privada que dominava el sector des de 1896 (i que actualment controla el 70% d’Aigües de Barcelona, l’empresa público-privada que gestiona el cicle de l’aigua a l’àrea metropolitana).